Rosell

No diré, com he llegit per alguns llocs, que sigui una tragèdia que en Rosell hagi guanyat i sigui d’aquí ben poc el nou president del Barça. Només espero que els que l’hagin votat sàpiguen a qui han votat. Exactament quin model de club es posa en risc. I quin model de catalanitat i compromís amb el país hi haurà a partir d’ara. I a qui deu favors en Sandro, que porta uns quants anys essent promocionat per el Grupo Godó i Grupo Zeta, que li han fet la campanya de franc per mirar de tornar a tenir el model de club que els interessa a ells. La pilota, mai millor dit, està a la seva teulada.

En Joan Laporta aviat serà història d’aquest club i el deixa com mai abans ho havia estat des de cap punt de vista. Els que han lluitat desaforadament darrerament per fer fora en Joan Laporta, ara tenen el seu candidat, però arriba el moment de les comparacions.

Deixeu-me dir, a part de tot això, que a mi em sembla que és un paio ben estrany, en Rosell. Volia carregar-se en Rijkaard el primer any i portar un tal Mourinho, no li agrada en Cruyff, i el dia que guanya les eleccions el primer missatge que ens fa arribar és que el club “… estarà obert a tots els socis de fora de Catalunya”, com si aquests darrers anys els hi haguéssim vetat l’entrada, ela haguéssim manllevat el carnet o alguna bestiesa similar. Sincerament ho dic: Molta sort i èxits al nou president. I que vagi molt però que molt errat, però ai, com em temo el molt que et trobarem a faltar, Jan!



2s comentaris

CiU i la calculadora

Espero i desitjo amb totes les meves forces que hi hagi una alternativa electoral independentista seriosa i d’una certa envergadura a les properes eleccions. No n’hi ha prou amb l’actual Reagrupament i tan debò en Joan Laporta sàpiga transmetre el mateix entusiasme i responsabilitat amb uns determinats valors que quan es va presentar a les eleccions del F.C. Barcelona. Perquè si el panorama electoral que surt a la tardor és més o menys el que preveuen les enquestes, ja podem anar mobilitzant centenars de milers de persones en consultes, fent manifestacions multitudinàries i recollint un milió de signatures pel referèndum oficial, que tot això s’ho carregaran amb la mateixa manca d’escrúpols que els membres del T.C tenen per dirimir sobre l’Estatut. I ho faran els de casa, els que suposadament són nacionalistes. Ja ho ha deixat entreveure amb una hipocresia prou evident, l’Oriol Pujol.

Tot aquest moviment social en favor de l’estat propi que es va eixamplant i es va convertint en un monstre elefantiàsic necessita un líder i un apadrinament de forma urgent. I és sorprenent que un partit com CDC  no tingui el valor, la confiança i la intel·ligència de preveure que tard o d’hora el que hagi girat l’esquena a la marea independentista que s’obre camí, ho pagarà car. Jo espero que ho paguin car ben aviat i hagin de menester una alternativa electoral netament independentista, ja a la tardor. Perquè si tenen majoria absoluta o guanyen netament,  seran quatre anys més perduts i tota la tasca de la societat civil organitzada de forma impecable haurà quedat en stand by, a l’espera de les sigles i el líder que les apadrini. El problema d’en Mas és de lideratge. De valor. De valentia. Aquesta mateixa setmana, la setmana que la Mesa del Parlament admetia a tràmit la IP sobre la independència, deixava que en Duran li marqués l’agenda electoral a TVE dient que en el programa de CiU no hi haurà una consulta sobre la independència a sobre la taula.

El problema d’en Mas és que no vol fer un pas en fals per no perdre les eleccions –dona la sensació que a la federació és el que més li preocupa- i no s’adona que les eleccions es guanyen quan es plantegen projectes i iniciatives ambicioses i fortes de país. La societat civil està marcant el camí de forma inequívoca i al carrer Còrsega continuen entestats amb càlculs electorals i discursos a mitges tintes que els acabaran abocant al desastre –tard o d’hora-. Tinc la certesa que el més dramàtic per a la federació està per arribar en no haver entès encara que el centre polític del país gravita sobre altres paràmetres. Estan en propostes de país de Transició democràtica en ple segle XXI. El seu Estatut, que és el mateix que li agrada al PSC, que és el mateix que defensa en Joan Ferran, està a punt d’ésser assassinat i a CiU miren cap a una altra banda.

El dia que aquests centenars de milers de catalans que volen la independència –potser ja una majoria d’ells- que han deixat a l’estacada, tinguin una alternativa electoral amb cara i ulls per votar, que no hagin de votar-los a ells o a ERC amb el nas tapat, o no hagin de votar en blanc o restar a casa per vergonya aliena, hauran perdut el tren de la centralitat definitivament i llavors s’hauran de menjar amb patates la seva estimadíssima calculadora i la seva passió per la recerca d’una centralitat política que ha canviat definitivament de paràmetres.



3s comentaris

Guanyem

A més que les enquestes que demostren científicament l’augment brutal de l’independentisme social, el millor termometre per calibrar que anem pel bon camí són les declaracions de Jordi Pujol movent-se cap a postures que cada cop legitimen més la via de la independència. Hi ha un interès per els estudis demoscòpics que fan referència a aquesta qüestió perquè s’olora a l’ambient que la gent s’apunta a la nostra causa a passes de gegant com demostren les consultes sobiranistes i, les dues manifestacions de la PDD –al mes de juny tornarem a omplir Barcelona-.

Si jo fos espanyol estaria molt preocupat perquè si en 2 anys l’augment de l’independentisme ha estat segons LV superior als 10 punts percentuals, podríem trobar-nos en un procés accelerat cap a la independència que superaria totes les previsions. Per entendre’ns, si jo fos espanyol i això fos un partit de futbol, anés perdent i el domini del partit fos per al contrari, miraria de fer canvis per capgirar la situació. Però suposo que Espanya és un equip acostumat a jugar a la defensiva i ara no se li pot demanar que jugui a l’atac perquè no sabrien com fer-ho.

Estan canviant tantes coses a Catalunya els darrers anys que fa temps que no sento ningú dient que ser independentista és ser radical. Els unionistes no s’atreveixen ja a titllar-nos de forasenyats perquè saben que la centralitat la comencem a ocupar nosaltres. La resposta sempre és simple en qualsevol conversa però a la inversa del que ho era abans: sóc independentista com ho som almenys la meitat dels catalans. Abans eren ells els que podien dir-te que no ho eren com la majoria dels catalans. Eren la centralitat i l’estan perdent.

En la meva opinió aquest empat tècnic del que parlen les enquestes encara no és suficient, si no som capaços de convèncer el 20 % d’indecisos. Fa uns anys aquest percentatge d’indecisos eren encara superior, i han anat caient de la nostra banda, així que hem de suposar que els tenim al nostre abast i els podem convèncer amb l’inestimable ajut d’Espanya.

El que està passant aquests darrers anys a Catalunya és cabdal. Perquè la independència no només l’aconseguirem perquè una majoria la desitgem, sinó perquè és la condició sine quanon per a aconseguir-la. El dia que el Parlament de Catalunya declari la independència de Catalunya i convoqui la ciutadania del país a referendar-la, cap país seriós del món podrà oposar-se perquè s’haurà dut a terme en condicions democràtiques, pacífiques, i respectant la voluntat popular i la decisió d’una majoria que potser, atenció, possiblement, ja existeix al país.



1 comentari

Mourinho i l’entorn

Per ser un fill de puta un ha de ser intel·ligent perquè si no acabes fent el ridícul i et donen pals per tot arreu. No es pot negar que en Mou ho és i sempre acaba controlant les situacions de tensió. Té un equip inferior al Barça i l’ambient sobreexcitat i la eufòria –que és si no el que es va viure durant tota la setmana quan deies que el favorit era l’Inter i quasi et titllaven de botifler- beneficiava les aspiracions dels italians. La gent ara es queixa de les pèrdues de temps constants dels italians durant el partit, del catenaccio, de les estratagemes dels jugadors italians perdent el temps i d’en Mourinho. Que es pensaven que vindria a fer l’Inter al Camp Nou? Una demostració de futbol total al més pur estil de la Holanda de Cruyff? L’entorn ha estat poc intel·ligent i ha carregat de responsabilitat aquest equip que durant tota la setmana ha viscut amb la obligació de remuntar una eliminatòria que estava molt coll amunt i només es podia aixecar assumint el paper de víctima i esperant a escalfar el partit quan tocava, i no set dies abans. Els jugadors de l’Inter han estat rebuts com a herois perquè a Itàlia ha arribat l’ambient de ratonera que se’ls hi preparava al Camp Nou. Però excepte en Motta, la resta són jugadors de 30 anys que estan més que acostumats a ambients difícils i si una cosa sabíem alguns que no passaria és que s’acollonissin. Hem pecat d’eufòria, de sobreexcitació, d’optimisme i ens hem cregut abans d’hora que estàvem a Madrid. Com va passar a Sevilla, com va passar a Atenes. I en això i han col·laborat de manera primordial els mitjans catalans, els periodistes i els opinadors. El favorit era l’Inter després del partit d’anada però ningú va ser capaç de dir-ho. En Mou ho va tenir fàcil per dominar emocionalment el partit de tornada.

La lliga, però, no s’escaparà. I aquest equip l’any que ve hi tornarà a estar allà.  

Comentaris tancats a Mourinho i l’entorn

Un somni

És possible que aquest bloc tingui les hores comptades o agafi un altre caire molt diferent en un futur no molt llunyà. L’ha guiat la necessitat d’expressar una necessitat, gairebé diria que una angoixa constant per un somni que no s’acaba de concretar. Vull veure-hi el final i possiblement la tasca és tan dantesca i fa tants segles que la construïm a contra corrent, que ara que ens hi anem acostant, a poc a poc, però fent passes irreversibles, ens perdin, em perdi en les ànsies. Hi ha un Madrid que guarda les formes i ens afalaga i hi ha una Catalunya que ens traeix massa sovint des de posicions que haurien de ser irrenunciables.  

Aquest modest espai ha tingut en les darreres setmanes el propòsit de donar una empenta al projecte de Reagrupament. A totes les persones que des del no-res estan creant un projecte nou que potser és la darrera oportunitat que ens queda per no caure en el ridícul. O entenem, tots i cadascun dels que anhelem el somni, que hi hem de posar el nostre granet de sorra per minúscul que sembli, o no ens en sortirem. Tots serem necessaris però res ens podrà aturar del desig que tenim, si realment ens fem mereixedors de la llibertat. No n’hi ha prou amb una Espanya en contra, no n’hi ha prou amb quatre crits de fustració davant del televisor i oblidar-se de tot un cop ens hem posat còmodes al sofà. Ni tan sols s’hi val amb les consignes, o les falses dreceres.

D’aquí uns mesos ens hi juguem que hi hagi una alternativa independentista real al Parlament. Tenim l’oportunitat de tenir una persona preparada, amb un bon equip, un gran patriota, al capdavant d’un projecte nou que ens engresqui. Pot ser el començament d’una etapa definitiva en la construcció nacional o ens podem cremar pel camí. Però caldrà lluitar fins a les darreres conseqüències, fins al darrer alè del nostre esforç, cadascú des del seu lloc corresponent, per obtenir uns bons resultats. No ens ho posaran fàcil. Hi ha interessos creats, poderosos, que tractaran com sigui de destruir i minimitzar el nostre projecte.

Fem-ho possible.

3s comentaris

Justo Molinero i Jordi Pujol

Espanya es prepara la setmana vinent per a brindar amb cava pel darrer episodi d’humiliació contra els catalans, la retallada aquesta de l’autonomia nostra, que ja sembla més una cosa de dinosaures, no diem ja si a sobre te’l deixen castrat fins a la sacietat. Un poble normal s’hauria posat ja fa molt de temps a la feina per a la lluita per la independència, em refereixo als seus partits polítics, els seus intel·lectuals, els seus mitjans de comunicació… Però la lluita per la secessió esdevindrà des de la base de la societat civil que s’està començant a posar les piles, que s’estendrà com una taca d’oli i com a base ideològica a la que s’acabarà sumant tothom. Els espanyols ho han volgut així. Són uns estúpids, un poble covard i traïdor.

Preparem-nos doncs, perquè caldrà tota la força i determinació, tota la unitat i intel·ligència. Tota la valentia i fortalesa imaginables per trencar el mur de la llibertat.

 Està arribant el moment i no hi ha marxa enrere possible, ni falses dreceres, ni miratges. Espanya ens ha traçat el camí.

Submissió o llibertat.

 

Comentaris tancats a Justo Molinero i Jordi Pujol

Guerra

Estaria bé, avui, reunir en una sala de projecció en George Bush, en Toni Blair i l’Aznar i passar-los el vídeo que publica una ONG en el que les tropes dels EUA assassinen a sang freda -des de l’aire, això sí- uns quants civils en la guerra de l’Iraq. És un vídeo que mostra l’essència de la guerra i ens recorda que la de l’Iraq no va ser-ne una excepció. Com no ho és la de l’Afganistan. Es repeteixen, evidentment, conductes, comportaments ja coneguts. És la Història. És la guerra. Aquest vídeo hauria de tenir repercussions polítiques, perquè els responsables d’engegar una maquinària d’aquesta envergadura van justificar i justifiquen la decisió de portar a terme una invasió d’aquest tipus sota arguments que no s’aguanten per enlloc i no han fet la més lleugera autocrítica. Ells són els primers responsables perquè la guerra sempre ha de ser el darrer recurs, mai la primera solució.

Quan he vist el vídeo he pensat en el que demana, suplica disparar, prem el disparador. He pensat en el que dona l’ordre de disparar. He pensat en el que, per sobre d’aquests dos, ordena que els nens ferits siguin traslladats a un centre iraquià i no a la base dels EUA més propera. I si seguim la cadena de responsabilitats, si continuem amb els que reben ordres des de dalt, i els que encara les reben de més amunt, i així successivament, arribarem a la quadratura del cercle: tots són responsables, tots accepten el rol que els hi ha assignat el cap de les forces armades o el cap de l’estat al que representen amb el seu uniforme i l’insígnia al braç, i cap d’ells no és que hi posi fre, sinó que hi afegeix una dosi més d’ignomínia. Estan fent la feina que se’ls hi ha assignat. I cap d’ells pensa en un sol instant en la responsabilitat dels seus actes ni es plantegen que és el que estan fent. És més, quan s’adonen que han pogut matar dos nens, se sent per ràdio algú que diu que la responsabilitat és dels que han dut aquells nens a la batalla, no de qui ha disparat. Això és el que pensa el soldat, el sergent, el capità, el general de divisió; perquè en el fons és el que pensa el cap de les forces armades o el cap de l’estat que ha autoritzat la guerra. Se senten recolzats, l’un en l’altre, tots formen part de la mateixa xarxa de complicitats assassines i ningú n’assumeix les conseqüències perquè com són compartides, semblen legítimes.

El pilot de l’Apatxe, el sergent que dona l’ordre de disparar, el capità que es nega a atendre els nens ferits al lloc més proper  ja han tornat a casa, al mig oest dels Estats Units, o a una gran ciutat de la costa est. Potser tenen família i van celebrar el Nadal tots junts, en una casa unifamiliar o en un apartament més discret. Potser tenen dona i fills, o potser novia. Han passat els mesos i hauran tornat a casa a abraçar-los i hauran fet unes cerveses i hauran vist un partit de futbol americà per la televisió i una pel·lícula al cinema. I els que van ordenar la guerra, els que la van justificar amb arguments falsos, donen conferències, s’han enretirat i viuen en un ranxo a Texas, o maten l’estona creant ideologia conservadora i patriotera des d’un despatx a mida a una capital de província d’un país pobre del sud d’Europa. Però no crec que sentissin gaire cosa quan veiessin aquell home ferit de mort que tracta d’aixecar-se del terra a les palpentes i és vilment rematat conjuntament amb els que miren d’endur-se’l. Ells, tots ells, el rematen, li lleven la vida, se n’alegren, no senten la més mínima compassió. Hi ha dos nens.

Terrorisme d’estat.  

http://collateralmurder.org/

Comentaris tancats a Guerra

De l’Estat Català a l’opressió Hispànica II

El Tractat d’Utrecht

Ja hem comentat que aquesta guerra era un conflicte internacional, en el qual Catalunya va fer una aposta per un dels dos contendents en disputa. Cal deixar-ho molt clar, perquè de resultes d’aquesta aposta pel bàndol aliat –Anglaterra, els Països Baixos, Àustria i Portugal finalment- els catalans depenien del suport, especialment, dels primers, i quan es va acabar aquest suport, vam quedar a mercè de la força i preponderància militar francesa, superior en efectius i poder als catalans. En definitiva, els austriacistes van quedar a la seva sort a partir del 1713, amb la signatura del Tractat d’Utrecht, que representava el final del conflicte i que el Cas dels Catalans quedés relegat a la història de l’oblit, ja que en el document es parla que: “els catalans passarien a gaudir dels mateixos drets de Castella: “y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos Castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico.”  

La repressió a Catalunya

Que ningú es dugui a enganys, la repressió a Catalunya va ésser brutal, des del mateix moment en que els borbons anaven aconseguint victòries militars a l’interior del país. *“repetició i persistència de tractament de violència extrema aplicat als presoners catalans”. Per tant, l’obstinació a la resistència dels habitants de Barcelona va venir en part determinada pel coneixement que tenien la Coronela, i els militars i els Braços respecte al que havia esdevingut a València o l’Aragó, i això es va fer patent, insisteixo, a mesura que les tropes borbòniques tenien l’ocasió de sotmetre els catalans a una brutal opressió. A més aquesta va ésser planificada des del primer moment: **“grau de premeditació i desig d’exhaustivitat… difícilment imaginables si no estiguéssim en presència de testimonis documentals irrefutables”. Pel que fa al cadastre, val a dir que un cop es va aplicar aquest, es va donar la circumstància que fins i tot els propis responsables d’aplicar aquest impost que representava a més, només el 45 % del total d’impostos a pagar pels ciutadans del país, comunicaven la impossibilitat que aquests fessin front a les despeses per la ruïna total en la que es trobaven les classes populars, un exemple, el comandant militar de Berga informava els seus superiors: ***“la villa de Berga no puede en adelante soportar las imposiciones de que estan cargados…”. Pel que fa al Decret de Nova Planta, val a dir que també va tenir cura d’eliminar les institucions com Generalitat o Consell de Cent, la llengua catalana resta prohibida, i la cultura i expressions singulars del poble català, el mateix. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

*Josep M. Torras i Ribé, Felip V contra Catalunya, Barcelona, Colecció Bofarull, 2005, pàg. 46

** Josep M. Torras i Ribé, Felip V contra Catalunya, Barcelona, Colecció Bofarull, 2005, pàg. 16.

*** Josep M. Torras i Ribé, Felip V contra Catalunya, Barcelona, Colecció Bofarull, 2005, pàg. 289.  

Comentaris tancats a De l’Estat Català a l’opressió Hispànica II

De l’Estat Català a l’opressió Hispànica

Catalunya dins la Monarquia Hispànica

Pocs esdeveniments històrics si exceptuem potser, la Guerra Civil, tenen una transcendència històrica i recurrent tan important per als catalans com la derrota de l’11 de setembre del 1714 i, per extensió, la Guerra de Successió. Els catalans sabem, més o menys, què commemorem cada 11 de setembre, però no tant com van anar els esdeveniments que marcarien els següents segles de la nostra història, quina conseqüència tindria la derrota catalana en aquell conflicte, i de quina manera marcaria el futur d’aquest país obstinat a mantenir, tres cents anys després, una forma d’entendre la política diferent a la resta sobretot pel que fa a les relacions amb Madrid. Per què ens mantenim obstinats doncs d’aquesta manera els catalans en recordar aquells fets?

La primera cosa important a tenir present és de quina manera els diferents regnes de la Península, o, millor dit, el que avui s’entén com a Espanya, es regien o estaven organitzats entre ells fins a la derrota de 1714. *“El principat i els comtats eren de dret i de fet, ens diu Victor Ferro en la seva gran obra (1987), una entitat política i territorial separada, vinculada amb les altres que componien la Corona d’Aragó i compresa, junt amb aquestes, dins un conjunt més gran, la monarquia d’Espanya.” És a dir una composició, amb totes les reserves i distàncies que es vulguin, de tipus federal en la qual Catalunya gaudia d’unes Constitucions o lleis diferenciades de la resta, i uns furs, tot i que cal tenir present que fins al 1701-1702 no es van convocar Corts a Barcelona i que les tensions entre la Corona d’Aragó i Castella es venien arrossegant des de 1640. O, **“monarquia composta per dos blocs sota un sol monarca”. Per tant, podríem dir que per una banda Catalunya gaudia de lleis pròpies que eren sancionades entre el rei i els tres braços estamentals –eclesiàtic, militar, i reial-, i de l’altra la resta de territoris de la Corona aragonesa, el que avui coneixem com a País Valencià, Aragó i les Balears, gaudien dels furs però no així de Constitucions com al Principat. Convindria fer un darrer aclariment que ha estat font de certa confusió per a tractar de deslegitimar certs aspectes de la nostra realitat històrica diferenciada, que són el fet que la Corona d’Aragó no tingués un exèrcit regular, com sí el tenia Castella. Cal incidir en el fet que Anglaterra tampoc en tenia –eren mercenaris contractats per a l’ocasió- com en el cas de Catalunya, i, per tant, no ha estat una excepció en el sentit que altres nacions importants podríem dir que seguien un model similar al català.  

*Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’11 de setembre, Barcelona, Empúries 2000, pag. 9.

**Joaquim Albareda i Joan Escolies, 1714 La guerra de Successió, Barcelona, Pòrtic, 2008, pàg. 101.

Esperances trencades: de 1705 a Almansa

Cal tenir present que ni en un primer moment hi va haver unanimitat per part de la Junta de Braços pel que fa a l’acceptació al tron de Felip V; al començament es va mantenir una certa expectació per veure que en resultaria de les accions dels Borbons, i, també cal tenir present que va convocar Corts i jurar Constitucions després d’un segle -1701-. Cal atribuir la decisió de donar suport al candidat dels Àustries Carles III, més al fet de voluntat de comerç amb Holanda i Anglaterra per part de certs estaments representats a la Junta de Braços que prenia les decisions estratègiques, que voluntat de fer-ho amb França. Podríem dir que va ser una decisió presa en termes d’interessos econòmic ben legítims que s’expliquen pel fet que Catalunya volia tenir contacte comercial amb les Índies i Holanda, per la producció d’aiguardent, o teixits, i no tant amb França. També cal destacar que en aquells moments el sentiment antifrancès a Catalunya era molt latent degut a les darreres invasions que havien hagut de patir al camp català. Més enllà del fet que els Borbons acabessin amb la monarquia composta, els fets històrics ens parlen que Felip V va respectar en un primer moment les constitucions i furs a la Corona catalano-aragonesa. Aquesta aposta pels àustries ara pot semblar arriscada, però tenint en compte el context internacional del conflicte successori, i les dificultats per les que van passar els borbons, disposat Lluís XIV a negociar diverses vegades amb els aliats una sortida pactada al conflicte durant els anys 1705, 1706, 1707, 1709 i 1710 per la sagnia que representava la guerra, tot i que al final no va acabar d’esdevenir d’aquesta manera per no haver d’enfrontar-se al seu net Felip V, la decisió no era tan previsiblement nefasta com ho podem pensar avui, quan ja coneixem el desenvolupament final dels fets. El fet que el bàndol aliat acabés pactant, com veurem, les condicions de la fi del conflicte i la retirada dels anglesos de Barcelona, va condemnar definitivament els catalans.

Les primeres derrotes

L’aposta per la casa dels Àustries va començar a esdevenir nefasta per als interessos de la Corona d’Aragó en el moment de la derrota d’Almansa -1707- i Villuega i Villaviciosa -1710- ja que representen per primer cop, que les tropes filipistes dominin la major part del territori i apliquin una política d’anorreament dels furs a València i Aragó i una repressió en tota regla: “todos sus fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona”. A més d’un ambient a Catalunya de desconfiança amb les tropes tan pròpies com alienes, a causa del saqueig i el bandalisme per ambdues parts. Tot i això *”noves derrotes en l’escenari europeu i gravíssims problemes d’hisenda col·locaren en una situació delicada Lluís XIV i el seu net”.

*Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’11 de setembre, Barcelona, Empúries 2000, pag. 57,58.

Així que podríem dir que si la situació internacional del conflicte hagués estat de cara es podria haver arribat a creure amb certa esperança que es podria haver aconseguit capgirar, tot i els problemes, la situació.

Comentaris tancats a De l’Estat Català a l’opressió Hispànica

Parlar en català i l’efecte boomerang

El cas de la dona multada per dirigir-se en català a uns agents i no voler canviar d’idioma –l’acusació que els hi va dir franquistes és la coartada per fer efectiva la multa i l’escarni- no hauria de ser notícia perquè tots, en tot moment, davant aquests agents de l’estat hauríem de fer el mateix. Sospito que al final, quan ens demanen que canviem d’idioma ho fem per evitar problemes i així se’n surten sense problemes. Ells imposant el seu idioma i els tribunals espanyols, a sobre, multant-te. Com en els millors temps del franquisme, vaja. Aquesta setmana tres persones de reconegut prestigi periodístic i ideològicament dispars ataquen d’una forma o altra en Joan Laporta. Enric Marín parla de populisme, Marc Álvaro de “mags en blanc o negre”, “d’aprenents de bruixot que creuen viure l’any 1931” i la Pilar Rahola del “César que es quedarà sol”. La tertúlia d’Els Matins amb Josep Cuní va ser un monòleg, abans d’ahir, de crítiques a la seva figura. D’arreu en surten bales enverinades. A hores d’ara ningú ha sortit en defensa del personatge als mitjans majoritaris, i, és clar, ja està bé que així sigui, perquè la gent es comença a preguntar si és normal que el millor president de la història del F.C Barcelona, rebi de tot arreu i ningú tingui els pebrots de sortir en defensa seva. Hi ha intel·lectuals que es pensen que la gent és estúpida i tenen una influència en l’opinió pública molt més gran de la que realment sospiten.  Li estan fent, tots ells volent ofegar-lo, la millor campanya possible. Per cert, jo només demanaria que les crítiques que se li fan anessin més enllà del toc de menysteniment i burla sistemàtica, per molt que un es digui Marc Álvaro, o Enric Marín, em penso que la única que per un cop ha utilitzat arguments ha estat la Pilar Rahola.

Comentaris tancats a Parlar en català i l’efecte boomerang