10 J La ratonera

Espero equivocar-me i que els independentistes que es manifestin dissabte dia 10 aconsegueixin l’objectiu d’omplir de càntics independentistes i estelades el Passeig de Gràcia. L’assistència multitudinària està garantida perquè ha estat convocada per polítics de tots els colors i ha estat mediàticament engreixada, després, a més, d’un altre atac a la nostra integritat com a poble –un més-. No té mèrit, per dir-ho d’alguna manera, omplir i fer rècord d’assistència en una situació així. Tenia mèrit omplir la Gran Via al 2006 en resposta a les retallades perpetrades pels nostres representants i  sense suport de cap tipus –ni polític ni mediàtic- vam aconseguir unir-nos per primer cop en un objectiu comú que deixava enrere la mentalitat autonomista. Aquell dia, i el dia que se’ns va demanar als catalans que validéssim l’Estatut que en va quedar de la reunió de la Moncloa, aquell dia en el que ni un 50 % dels ciutadans del país li van donar suport per suposar una presa de pèl en tota regla, em vaig jurar que el dia que el T.C l’acabés de rematar, no em trobarien al carrer per defensar-lo. Que no faria el joc a aquests polítics que ens han pres i ens prenen per imbècils legitimant per interès propi els enganys als que ens sotmeten. Si Espanya no ens pren seriosament, des de fa molts segles, és, en part, perquè no ens tenim respecte, encara, a nosaltres mateixos. Les retallades les hem acceptat i alentat des d’aquí. En Montilla va ser-ne el primer i els independendistes el van fer posteriorment president, en Mas el va escapsar fins a deixar-lo buit de contingut, i pocs catalans, menys d’un 50 %, però una majoria, es van prestar a l’engany.

Ningú però, el dia abans del referèndum va ser capaç d’advertir que aquella llei espanyola, seria recorreguda al T.C i, de ben segur, com així ha estat, encara tornaria a patir una altra retallada, fins a deixar la jugada en un Estatut potser pitjor del que teníem fa ben pocs anys.

Algunes persones amb les que he parlat que ben legítimament es manifestaran el 10 J volen l’Estatut i creuen, encara, que alguna cosa se salvarà de tot plegat. D’altres, veig, indepedendentistes, ho faran perquè la seva veu sigui escoltada i volen que el clam sigui el més majoritari possible en favor de l’estat propi. Però em penso que l’objectiu, tractant-se d’una manifestació familiar, multitudinària, i majoritàriament de persones que encara no tenen l’independència com a prioritat política, que, per tant, se senten molt ofesos amb la sentència, fracassarà.

No. No hi aniré perquè cada persona que es presti a aquest engany serà l’alè que necessiten els polítics encaixistes que ens estan duent a aquesta situació. Salvar aquest estatut, íntegrament, no ens garanteix la supervivència com a poble ni tan sols durant les properes dues dècades. Es tracta d’una manifestació per salvar els mobles i seguir engabiats i legitimant un estatut que no és la solució natural als nostres problemes com a poble. I, perdoneu tots aquells indepedendentistes de bona fe que hi aneu, però em penso que el vostre objectiu, si s’assoleix, serà malinterpretat, i us comptaran a la llarga llista de defensors de l’autonomia de Catalunya. Jo no vull aquest estatut, el meu estatut de mínims –per posar un llistó- era el del 30 de setembre del 2006, aquell que ens va fer sentir orgullosos com a poble i que en menys de 24 hores els nostres representants estaven venent com un solar.

Vull una Catalunya que es respecti a sí mateixa i sigui respectada. Vull l’estat propi i no crec que el meu lloc i el meu moment siguin dissabte a la tarda al Passeig de Gràcia.

Per dignitat.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.