Tot o res

L’estat espanyol està a punt de posar Catalunya en una cruïlla que no imaginàvem haver de plantejar-nos tan ràpidament. O Espanya o independència. No sé, sincerament, si estem o no preparats. Els nostres polítics dubten però els estan empenyent  des de la Meseta a prendre la decisió. Sense lideratge enlloc, de moment. Això de per si ja és perillós, però encara ho és més aquesta indecisió de la majoria, o, millor dit, aquesta dualitat i cert espectacle de país degradat i incult que navega sense esma, com un ferit atrotinat i vell, cansat. Dona la sensació que a la gent si li preguntes per la independència, et diuen que endavant, com podrien estar dient a un boig que sí mentre pensen en altres coses, giren el cap i continuen a la seva. No podem treure gaires coses en clar si estirem del carro un 20-25 % d’independentistes convençuts, i la resta espera a veure-les caure i segueix el corrent o es queda a casa i passa de tot.

Una anècdota a Calella, aquest cap de setmana. La meva dona i jo anem a fer unes tapes a un bar on hi ha posat el Xile-Espanya. Els deu o dotze que es miren el partit són catalans i catalanoparlants. Quan marca Espanya criden gol, tots, excepte un parell que s’ho miren amb escepticisme i nosaltres dos. El cambrer, uruguaià o argentí, no ho entén: “¿catalanes? ¿españoles? ¿independentistas? ¿en que quedamos señores? ¿me lo explican? … porque yo no entiendo nada! Jo tampoc. Tothom calla. Però és el símptoma. Però és el cor, encara, d’una majoria catalana. Amb aquesta dualitat hem de començar, ben aviat, a construir la llibertat.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.