Exhaurida Primera Fase

Reconeixem-ho. Els esdeveniments ens han passat pel davant amb una rapidesa extraordinària, amb una velocitat inesperada. A tots. Fa deu anys, només deu anys, haguéssim firmat veure el que veiem avui, enquestes on la majoria per la independència s’imposa de forma clara, una societat civil capaç de mobilitzar centenars de milers de persones al carrer en referèndums, la major manifestació de la nostra història amb un únic i unànime crit “independència”. Ningú ens ho hauríem pogut arribar a imaginar, només fa cinc anys. Hem madurat molt més ràpid del que qualsevol hauria pogut preveure i en això hi hem tingut un estat que anant-nos en contra ens ha anat a favor, i la consciència d’un poble que es nega a desaparèixer tot i les adversitats. Hem madurat com a societat civil i sabem que volem. No ho han fet les elits, que han viscut i encara viuen d’esquenes a la realitat, com si així la poguessin canviar. Elits polítiques, empresarials, sindicals, periodístiques. Elits totes elles que han estat incapaces de preveure el canvi de paradigma de la societat perquè no han interpretat correctament els signes dels temps i les proves que anàvem deixant pel camí. Elits, per tant, incultes i incautes, que demostren avui, una sorpresa i una demencial manca de criteri i tracten de fer canviar la realitat i pintar-la a la seva manera per evitar que els fets ineluctables es converteixin aviat en realitat, com si tot fos pols que es pot endur el vent.

Escoltar periodistes, polítics –que es diuen nacionalistes catalans-, sindicalistes, amb els vells discursos fa pensar que ens dirigeixen una colla d’impresentables i miops estúpids. Tot això que dic és molt perillós. Que surtin avui als mitjans majoritaris del país, a explicar-nos que no es creuen les enquestes, que els grans empresaris del país estaran sempre en contra de la independència –Milián Mestre-, que hi ha un camí d’entesa amb Espanya encara avui possible –Màrius Carol-, que els partits han d’estar per la crisi i solucionar l’encaix autonòmic –Duran Lleida-, que hi ha moltes Catalunya i les hem de cuidar totes –Álvarez d’UGT-, i un llarg etcètera, mostra ben a les clares que volen fer una fugida endavant de conseqüències imprevisibles, per a ells. Volen, simplement, enfonsar-nos amb la seva mediocritat.

Siguem intel·ligents i dignes de la causa.

El país no s’aturarà i sabrà escollir qui millor el representi en aquesta nova etapa de transició a la llibertat. Tard, o d’hora.

Desactiva els comentaris

El nostre virus

Ja ho sabem tots, ara, que li passa a aquest país. Que la representació política que ostenten els nostres representants no s’ajusta  a la realitat social que sorgeix 30 anys després de l’inici de l’estat de les autonomies. Sabem que els hem de canviar, si no canvien ells el seu missatge, perquè el perill és que matin les nostres il·lusions. Jo no hi confio gaire, perquè els que més haurien de fer per ser dignes del que diuen representar i ser –nacionalistes catalans- fan càlculs i tenen por a perdre la majoria que els hi marquen les enquestes.  I els que van perdre el temps creient que la independència no era prioritària fa poc temps, ja no poden recuperar el crèdit perdut.

 Hem demostrat que som, per fi, una majoria social partidària d’emprendre l’Adéu a Espanya. Hem mobilitzat centenars de milers de compatriotes que estenen el missatge democràtic independentista, i hem sortit al carrer a cridar de forma unànime. Més important que això és que passarà si es confirma que Espanya arriba al col·lapse econòmic, a la fallida, i es dona la carambola que faci possible la independència de Catalunya. És importantíssim que ens adonem que en el moment que es doni el desencadenant, hem de tenir una sola veu al món i saber jugar les nostres cartes amb intel·ligència. Serà la nostra darrera oportunitat.

Nosaltres estem preparats, ara només hem de saber posar a qui correspongui al lloc que li correspon perquè dugui endavant el procés amb la màxima responsabilitat i creient de debò que tot és possible i entenent els canvis socials produïts.

Desactiva els comentaris

10 J

Tenen por, en Duran i en Montilla.

Tenen por, avui, en Guerra i la Chacón.

Que el dia 10 de Juny del 2010, ens uneixi un crit nou i esperançador. Que se senti ben fort i s’alviri per fi, la llibertat que tan pacientment, en la foscor i contra tot, han alentat els nostres avantpassats.

Estem a punt de recollir el fruit de tot plegat.

Diumenge hi hem de ser tots i hem de cridar ben fort, tots junts, amb la força que ens dona la veritat de la justícia:

Independència.

Som-hi

2s comentaris

10 J La ratonera

Espero equivocar-me i que els independentistes que es manifestin dissabte dia 10 aconsegueixin l’objectiu d’omplir de càntics independentistes i estelades el Passeig de Gràcia. L’assistència multitudinària està garantida perquè ha estat convocada per polítics de tots els colors i ha estat mediàticament engreixada, després, a més, d’un altre atac a la nostra integritat com a poble –un més-. No té mèrit, per dir-ho d’alguna manera, omplir i fer rècord d’assistència en una situació així. Tenia mèrit omplir la Gran Via al 2006 en resposta a les retallades perpetrades pels nostres representants i  sense suport de cap tipus –ni polític ni mediàtic- vam aconseguir unir-nos per primer cop en un objectiu comú que deixava enrere la mentalitat autonomista. Aquell dia, i el dia que se’ns va demanar als catalans que validéssim l’Estatut que en va quedar de la reunió de la Moncloa, aquell dia en el que ni un 50 % dels ciutadans del país li van donar suport per suposar una presa de pèl en tota regla, em vaig jurar que el dia que el T.C l’acabés de rematar, no em trobarien al carrer per defensar-lo. Que no faria el joc a aquests polítics que ens han pres i ens prenen per imbècils legitimant per interès propi els enganys als que ens sotmeten. Si Espanya no ens pren seriosament, des de fa molts segles, és, en part, perquè no ens tenim respecte, encara, a nosaltres mateixos. Les retallades les hem acceptat i alentat des d’aquí. En Montilla va ser-ne el primer i els independendistes el van fer posteriorment president, en Mas el va escapsar fins a deixar-lo buit de contingut, i pocs catalans, menys d’un 50 %, però una majoria, es van prestar a l’engany.

Ningú però, el dia abans del referèndum va ser capaç d’advertir que aquella llei espanyola, seria recorreguda al T.C i, de ben segur, com així ha estat, encara tornaria a patir una altra retallada, fins a deixar la jugada en un Estatut potser pitjor del que teníem fa ben pocs anys.

Algunes persones amb les que he parlat que ben legítimament es manifestaran el 10 J volen l’Estatut i creuen, encara, que alguna cosa se salvarà de tot plegat. D’altres, veig, indepedendentistes, ho faran perquè la seva veu sigui escoltada i volen que el clam sigui el més majoritari possible en favor de l’estat propi. Però em penso que l’objectiu, tractant-se d’una manifestació familiar, multitudinària, i majoritàriament de persones que encara no tenen l’independència com a prioritat política, que, per tant, se senten molt ofesos amb la sentència, fracassarà.

No. No hi aniré perquè cada persona que es presti a aquest engany serà l’alè que necessiten els polítics encaixistes que ens estan duent a aquesta situació. Salvar aquest estatut, íntegrament, no ens garanteix la supervivència com a poble ni tan sols durant les properes dues dècades. Es tracta d’una manifestació per salvar els mobles i seguir engabiats i legitimant un estatut que no és la solució natural als nostres problemes com a poble. I, perdoneu tots aquells indepedendentistes de bona fe que hi aneu, però em penso que el vostre objectiu, si s’assoleix, serà malinterpretat, i us comptaran a la llarga llista de defensors de l’autonomia de Catalunya. Jo no vull aquest estatut, el meu estatut de mínims –per posar un llistó- era el del 30 de setembre del 2006, aquell que ens va fer sentir orgullosos com a poble i que en menys de 24 hores els nostres representants estaven venent com un solar.

Vull una Catalunya que es respecti a sí mateixa i sigui respectada. Vull l’estat propi i no crec que el meu lloc i el meu moment siguin dissabte a la tarda al Passeig de Gràcia.

Per dignitat.

Desactiva els comentaris

Tot o res

L’estat espanyol està a punt de posar Catalunya en una cruïlla que no imaginàvem haver de plantejar-nos tan ràpidament. O Espanya o independència. No sé, sincerament, si estem o no preparats. Els nostres polítics dubten però els estan empenyent  des de la Meseta a prendre la decisió. Sense lideratge enlloc, de moment. Això de per si ja és perillós, però encara ho és més aquesta indecisió de la majoria, o, millor dit, aquesta dualitat i cert espectacle de país degradat i incult que navega sense esma, com un ferit atrotinat i vell, cansat. Dona la sensació que a la gent si li preguntes per la independència, et diuen que endavant, com podrien estar dient a un boig que sí mentre pensen en altres coses, giren el cap i continuen a la seva. No podem treure gaires coses en clar si estirem del carro un 20-25 % d’independentistes convençuts, i la resta espera a veure-les caure i segueix el corrent o es queda a casa i passa de tot.

Una anècdota a Calella, aquest cap de setmana. La meva dona i jo anem a fer unes tapes a un bar on hi ha posat el Xile-Espanya. Els deu o dotze que es miren el partit són catalans i catalanoparlants. Quan marca Espanya criden gol, tots, excepte un parell que s’ho miren amb escepticisme i nosaltres dos. El cambrer, uruguaià o argentí, no ho entén: “¿catalanes? ¿españoles? ¿independentistas? ¿en que quedamos señores? ¿me lo explican? … porque yo no entiendo nada! Jo tampoc. Tothom calla. Però és el símptoma. Però és el cor, encara, d’una majoria catalana. Amb aquesta dualitat hem de començar, ben aviat, a construir la llibertat.

Desactiva els comentaris

Viabilitat de la independència

Ha començat una espècie de croada a la xarxa, curiosament dirigida per elements propers a CiU, que posen en dubte la viabilitat de l’Estat Català, avui, sota la premisa que no hi ha encara una majoria social a favor. En què es basen per a sostenir-ho? Avui he llegit que si extrapolem els resultats de les consultes a tot el territori, ens mancarien encara entre un milió i un milió i  mig de vots favorables per a obtenir, amb un 85 % de participació, el 55 % necessari. La primera consideració que vull fer és que les consultes no es poden prendre com un estudi científic infalible, i menys quan aquests mateixos que diuen que no existeix aquesta majoria, obvien les enquestes publicades recentment que en tots els casos donen com a majoritari l’independentisme –El Periódico o la UOC-. Clama al cel que es vulgui fer una extrapolació amb les consultes, primer perquè han estat organitzades sense suport institucional, sense covertura mediàtica, sense un estat que les organitzi, etcètera. Ens trobem en un 20 % de participació global, però això només vol dir que com a mínim hi ha un 20 % d’independentistes explícits. Si es vol agafar com a referència les consultes, penso que el més raonable, sense fer-ne una màxima, és agafar-les dels llocs on la organització ha estat més professional, s’hi ha dedicat més esforços d’infraestructures i voluntaris, i han estat dirigides per un professional com n’Alfons López Tena. Allà on han estat organitzades d’aquesta manera, Osona, Olot i Mataró. D’allà potser sí que en podem treure alguna conclusió. Som-hi doncs:                           

                                Participació                      A favor                En contra              Vots CiU i ERC

Osona 41,65 % 47.680 vots 1006 vots 36.284 vots *
Olot 26,48 % 7106 vots 149 vots 5215 vots
Mataró 23,69 % 21.114 vots 1.191 vots 10.763 vots
Totals   75.900 vots 2531 vots 52.262

  *Dades de les eleccions municipals, tenint en compte que a Osona hi comptem més municipis dels que van ser convocats a les urnes en la consulta sobiranista. Tennir present, a més, que el cens que es fa servir en les consultes està inflat amb els vots dels immigrants, que clarament hi han votat menys que la resta de ciutadans, i els menors de 16 anys, que també ho han fet menys, per tant els percentatges de participació amb el cens d’unes eleccions convocades per l’estat, augmenta significativament.

Per tant, en tres àmbits i situacions geogràfiques, demogràfiques, i socials tan diferents de Catalunya, quan la organització s’ha fet de forma professional, ens adonem que la independència és absoluta i totalment viable sociològicament. En el còmput total i suposant, que és molt suposar, que els que no han votat ho farien majoritàriament pel no, estaríem en disposició de guanyar el referèndum en les condicions exigides per la U.E tenint com a topall un 85 % de participació.  

3s comentaris

Enquestes, castellanització i independència

Perdoneu però necessito un temps de meditació i descans ideològic. Pensem les coses perquè no ens val equivocar-nos. No podem funcionar amb presses que ens durien al fracàs. Dona la sensació que tot just comencem el trajecte i ja el voldríem enllestit.

Ningú parla del model de país. I per convèncer la majoria, en un país clarament castellanitzat com el nostre, no crec que n’hi hagi prou amb el greuge fiscal per a decantar la balança. Ni n’hi ha prou d’autoenganyar-nos amb enquestes.  Hem de tenir-ho molt clar, senyors. Cal picar pedra i continuar estenent el debat. Que anem pel bon camí no ho poso en dubte. Que cal una candidatura independentista és evident. Que cal que els partits es mullin i es decantin, cert. Però molt de compte amb voler córrer massa ara que tot just comencem el trajecte. Compte amb voler pujar sense uns fonaments ferms.

He llegit que hi ha gent que creu  que la independència és a tocar, i a mi em sembla que hem de tenir clar que tocarà picar molta pedra, mirar de seguir convencent gent, i tenir molta mà dreta i no cometre errors en el procés. Europa no ens ho posarà fàcil i cal una mobilització majoritària i una disposició a defensar la legalitat de forma contundent. I sense una majoria sòlida estem abocats al fracàs. Per a que aquests condicionants es puguin dur a bon port, penso sincerament que encara no en som prou. És el que hi veig al carrer, és el que hi veig a la feina, és el que veig al supermercat… No visc a l’Hospitalet ni a Cornellà ni a la perifèria d’una gran ciutat. Tampoc a Castellterçol o Vic, però tinc seriosos dubtes que no estem volent córrer massa.  

Penseu-hi.

2s comentaris

Anglaterra

Aquest mundial de futbol no s’està distingint precisament per les exhibicions de les seleccions amb més talent. El meu favorit sorpresa era Anglaterra però el partit d’ahir –lamentable en tots els aspectes; ritme, precisió, caràcter, domini, profunditat…- està deixant en evidència el joc desplegat pels de Capello, que no juguen a res. Com que la resta, potser exceptuant Argentina, i Alemanya, estan passant-les putes amb seleccions molt inferiors futbolísticament, la incògnita és enorme i les cases d’apostes deuen treure fum despistades per les actuacions d’equips que haurien de ser engranatges de guanyar i es veuen incapaços de matar partits assequibles. De totes maneres Alemanya, ahir amb un home menys i fallant un penal, va tenir Sèrbia acorralada i només el desencert de Lucas Podolsky va evitar com a mínim, l’empat. Per tant, si ara hagués d’apostar per algú ho faria per ells. Sense jugar-m’hi un pèsol, evidentment.

Ja que la cosa, avui, va de futbol, faig una referència al partit de diumenge de la U.E Sant Andreu però prefereixo estalviar-me, fins dilluns, qualsevol comentari referent al partit, el més important de la dècada per als quadribarrats. Dilluns, si les coses surten com han de sortir –està complicat- dedicaré el meu post a una U.E Sant Andreu de Segona A. No dubteu que seria tota una heroïcitat aconseguir-ho. I no només per qüestió de joc. Però temps al temps, perquè hi ha també coses a dir que van en relació a l’odi espanyol anticatalà i la incapacitat crònica dels catalans amb càrrecs a Madrid per a influir el més mínim en el que ens pertoca. En el que els pertoca, de fet, més directament. Però no em feu dir res més, de moment.

2s comentaris

Que no ens venguin la moto

A vegades tinc raó i tot, i el temps –aquell jutge “insobornable” que deia el “butanito”- posa les coses al seu lloc. Un amic meu que té una paciència de sant i em llegeix amb certa freqüència, diu que darrerament em cremo molt amb els convergents. No és que em cremi amb ells, és que ERC ja fa temps que és una espècie de cos en estat vegetatiu que s’arrossega com un cadàver polític, i poc ens importa a la majoria perquè tots sabem que des que van abandonar els ideals estan condemnats al fracàs. Per tant, benvolgut, hem d’atacar els convergents i denunciar el seu joc maniqueu i pervers de corrupteles i aliances amb Madrid que els tenen segrestats. I és que la setmana passada s’excusaven de promoure i animar la gent ja que la consulta via IP sobre la llibertat/independència no serviria de res i per tant, tot i haver votat inicialment a favor en la Mesa del Parlament, denunciaven que es necessitava el permís de Madrid per a dur-la a terme, i, per tant, era un engany –com si Madrid estigués disposat algun dia a acceptar un referèndum amb una altra reforma promuguda per ells-. Com que es posen nerviosos amb aquest tema perquè saben que guanyaríem segur, s’han vist finalment obligats a dir, avui, que no estarà en el seu programa electoral convocar la susdita consulta perquè, diuen ells, que sempre tenen més enquestes i més fiables de les que tenim els altres, però curiosament no les publiquen, diuen doncs, que guanyaria el no.  I per això no la pensen portar al seu programa electoral.

És curiós perquè cap qüestió política desperta tantes energies a Catalunya com la independència. Cap altra afair desperta avui a Catalunya més passió. Ni el Barça.  Més voluntaris, molts més, que als Jocs Olímpics de Barcelona, més de mig milió de vots sense haver arribat encara a la meitat del cens de Catalunya en consultes amb boicot informatiu, sense suport institucional, econòmic, etcètera, etcètera. Manifestacions, promoció d’una IP, i ara, espero i segur que serà així, més d’un milió de signatures a favor de la convocatòria d’un referèndum vinculant. Però al Sr. Mas no se li acut res més que dir als catalans que guanyaria el NO. Quin gran estrateg, quin gran partit, quin servei al país!

Bé. Agrairia a partir d’avui, si no és molt demanar, que els convergents que es diuen independentistes no tornin a dir mai més davant dels meus nassos que CDC o CiU o el que vulguin dir-li, és un partit nacionalista, entre altres coses perquè gira l’esquena a la ciutadania del Principat que vol votar. I, també, sisplau, encara amb més motiu i una evidència més palmària, si creuen que avui guanyaria el NO, moguin el cul per començar a fer campanya pel SÍ d’una punyetera vegada. Lo altre és voler vendre’ns la moto i fugir d’estudi com les rates de claveguera que no saben com amagar-se del ridícul que els hi caurà a sobre el dia que en Laporta i Rcat els obligui a pactar l’esmentat referèndum per poder governar. Ara mateix, CiU, enlloc d’ajudar a fer augmentar el nombre d’independentistes i promoure la llibertat, s’ha convertit en un dels principals esculls que hem de superar per vèncer. S’hi han entestat, doncs els haurem d’escombrar d’una manera o altra, tard o d’hora. Amb Laportas o sense ells.

1 comentari

Rosell, el president titella?

És evident que en Laporta s’ha equivocat alhora de preparar la seva successió a la presidència, en primer lloc perquè les persones més ben preparades de la seva junta no han volgut ser canditats, i en segon lloc perquè el Barça d’en Laporta sense ell, tampoc garanteix l’èxit en l’estructura institucional. Perquè el model del que tan s’ha fet esment, un model d’independència dels poders fàctics, de catalanitat i compromís amb el país, de confiança amb la gent de casa en tots els àmbits esportius, de mantenir la tranquilitat tot i alguna temporada  no del tot brillant, necessita el caràcter de l’ encara president, i altres figures posades a dit no garanteixen tot l’anterior. En Laporta ha reconegut que no s’ha preparat correctament aquesta successió, però jo  considero que era un error el fet mateix de voler passar de forma tan descarada el testimoni a una persona posada una mica a dit. Ahir ja vaig dir que en Rosell ha guanyat perquè portava anys d’avantatge en la campanya electoral amb els rivals, anys en els que els grups mediàtics espanyolistes de Catalunya –Grupo Godó i Grupo Zeta- no han paït els èxits del president més catalanista dels darrers anys, l’èxit del president que no s’ha amagat mai ni ha abaixat el cap o demanat perdó per sentir-se catalanista. Així com no paeixen l’augment del nombre d’independentistes al país, amaguen informació, manipulen notícies o les ignoren directament. I és evident que en Rosell és el cap visible d’aquest espanyolisme i deu uns quants favors als Lara i els Godó que es cobraran sense cap mena de contemplació.

Més enllà d’això, el rumb del club canviarà a partir d’avui de forma significativa, i és bo que la gent se n’assabenti. Suposo, espero, intueixo, vull creure, que la gent sap quin tipus de perfil ha escollit per a representar el Barça. Suposo que el soci que va anar a votar diumenge pel Rosell, sap quin Director General substituirà en Joan Oliver, quin serà el perfil del nou secretari tècnic, i que s’espera que passarà quan el Barça, esperem que més tard que d’hora, no guanyi cap títol. Hi haurà la paciència necessària per  continuar confiant amb tota una estructura esportiva tot i una mala temporada o es buscarà un recanvi per callar crítiques? Es continuarà mantenint el seny alhora de fitxar sempre a preu de mercat i confiant amb la gent de casa o es llençarà la casa per la finestra per un jugador en concret? Continuarà augmentant la massa social? Augmentarà el dèficit o es continuarà eixugant l’heredat de l’era Gaspar? Continuaran sense entrar a l’Estadi els grups violents?

De moment el que ja sabem és que el nou Director General era Conseller delagat del Grupo Lara, que en Txiki no continuarà, i que es vol no crear divisió al club però s’anuncia que podria haver fins i tot  referèndum per decidir si en Johan Cruyff ha de ser ratificat com a president d’honor del club –bona manera de no crear divisions, remoure i posar en qüestió decisions ja preses que poden obrir ferides-.

Per acabar, també sabem, ja avui, i ja sabíem, per cert, que el president, el nostre president, no té gaires dots d’oratòria. Com en Núñez, per cert.

1 comentari